Silenci
Música és tot el que sona (John cage) En Jordi avui no ha volgut tornar a somniar, i el seu piano de fusta envellida roman sota el llum ple de pols que travessa els vidres del finestral. Té la mirada perduda i sembla que ja no hi és, que ha decidit anar-se’n per sempre, que ja no en desitja res més. Es trobava assegut al llit quan la Carla va entrar interrompint la sonsònia que li atrapava i que li gronxava amb una mena d’onada d’anada sense retorn sobre uns llençols de seda, blancs, imaginaris. La Carla i en Jordi són parella, i amics. Es van conèixer en circumstàncies extraordinàries, gairebé màgiques. Ella patia una tristor insostenible que procurava amagar amb llaunes de cervesa a la vora del mar, i ell passejava per allà amb el seu gos, com de costum. I li va sentir plorant. Aquest va ser el principi. En aquest moment, en Jordi podria haver prosseguit caminant però, en comptes d’això, va parar l’orella. Va fer cas del que li deia el seu cor i es va apropar a la Carl...